Conclusions


Maria Corti ha assenyalat que hi ha tres grans metàfores en aquest episodi que, amb tota probabilitat, al·ludeixen un únic camp metafòric: la navegació, el folle volo i la llengua de foc. En aquest sentit, Ulisses apareix com el navegant occidental per excel·lència, la seva gosadia és proverbial i és un pecador de llengua, de paraula, en el sentit que el seu ingeni excel·leix verbalment. Hem parlat de la reescriptura i del naufragi d'Ulisses en la Commedia, un viatge al cor de la literatura en què sengles viatgers, Dante i Ulisses, es retroben,

es desdoblen
i es complementen. Tots dos viatgen per conèixer, tots dos resultaran els paradigmes del viatger per a la civilització occidental i, malgrat tot, Dante condemna Ulisses i inventa el relat d'un home que, després de llargs anys d'aventures i desventures per mar, no sap com es pot aturar, no encerta a resignar-se i morir a terra, envoltat pels seus, sinó que emprèn un viatge nou, prohibit i definitiu.

He començat parlant de la relectura. La nostra ara arriba al seu final. He tornat a Ulisses, potser perquè volia fer de la seva virtut la meva i, amb ell, poder adquirir coneixement. La seva darrera peripècia, potser com la nostra, transcorre en la frontera, atès que és a les fronteres on llibertat i risc es freguen. Un món on la realitat no és compacta i inamovible, sinó que flueix en totes direccions. I quan això passa, passa tant en l'alegria del retrobament com en la tristesa del comiat. Schopenhauer ha escrit que en les nostres vides res no és involuntari i Borges adverteix que, amb vista a tan prodigiós dictamen, tal vegada haguem de considerar aquesta ficció odiseicodantesca com el procés d'un suïcidi ocult i intricat. El cert és que Ulisses salpa per no tornar mai més, qui sap si perquè ell hagi entès que potser la seva veritable pàtria no era Ítaca sinó el mar.