Comentari de J.M. de Sagarra al Cant XXVI


El Dant aprofita l'inconfortable pas de la setena a la vuitena fossa d'aquest cercle on són castigades totes les formes del frau, per dirigir una de les seves coents invectives contra Florència. Diu a la pàtria plena d'ingratitud: "Alegra't! Fins a l'Infern el teu nom ressona! Entre els lladres, he trobat cinc ciutadans teus, que m'omplen de vergonya!". I referint-se al pensament dels antics, que creien que el que hom somia en les hores de la matinada, és un avís profètic de fets que esdevenen fatalment (Ov.: Her. XIX, 195 i seg.; Hor.: Sat. I, X, 33), el Dant afegeix: "Però si és cert el somni del matí –tu, d'aquells mals, ja et sents ben a la vora– que Prato, no menys que altres, va predir". Aquí suposa el poeta haver somiat, ell, les desgràcies que a Florència han anunciat determinades persones.

Ara bé; molts comentaristes entenen que aquest Prato és la ciutat de Prato, i, en realitat, els pratencs, súbdits dels florentins i descontents de llur govern. Altres creuen que el Dant fa referència al cardenal Nicolau de Prato, que, enviat pel Papa a posar pau entre els florentins l'any 1304, no va reeixir, i se'n va tornar amb les mans al cap, llançant sobre Florència la maledicció de Déu i de I'Esglèsia.

Quan el Dant, a més a més de Prato, diu "altres", es pot referir, en general, a tots els enemics de Florència, i es pot referir especialment, segons el Villani, a un altre cardenal, Napoleone degli Orsini, que l'any 1306 excomunicà i maleí tots els florentins en massa.

Quant a les desgràcies que el poeta diu que, "si han de passar, més val que s'esdevinguin ara i no m'arrepleguin quan sigui més vell, perquè les patiré amb major intensitat", hem de creure que pot referir-se a alguns fets consignats pel Villani: l'ensorrament del pont a la Carrara, el terrible incendi de l'any 1304 i altres malvestats que afligiren Florència a partir del 1300.

Després de la invectiva, ja abocat a la vuitena fossa, amb una rica i pintada perífrasi, ens explica les flames que va veure en aquell lloc, com corrien i saltaven d'un cantó a l'altre, i ens diu com Virgili li arrodoneix i precisa el pensament que ell ja s'havia fet, creient que dins de cada flama pateix l'ànima d'un condemnat. "Dins cada flam hi ha un esperit: –el foc que el crema li serveix de faixa", ha manifestat Virgili, amb una plasticitat esborronadora. Aquests que van tan espantosament faixats són els consellers fraudulents. Els qui han fet servir llur ciència, llur autoritat o llur artèria per enganyar i perjudicar.

I el Dant, per oferir una imatge que doni una idea de com ell veia les flames, es compara amb "aquell que es va venjar amb els óssos, el qual veia el carro d'Elias partir, quan els cavalls, erts, s'aixecaren al cel, i no el podia seguir amb els ulls i només albirava la flama sola, com un nuvolet". Aquí, el poeta, en dir "aquell que es va venjar amb els óssos", es refereix al profeta Eliseu. "Cumque ascenderet per viam, pueri parvi egressi sunt de civitate, et illudebant ei, dicentes: 'Ascende, calve! Ascende, calve!' Qui cum respexisset, vidit eos, et maledixit eis in nomine Domini; egressique sunt duo ursi de saltu, et laceraverunt ex eis quadraginta duos pueros" (IV Reg. II, 23-34).

I quan el Dant parla del carro d'Elias vist per Eliseu, es refereix als versets 11-12 del mateix capítol de la Vulgata, on es llegeix: "Ecce currus igneus, et equi ignei diviserunt utrumque; et ascendit Elias per turbinem in caelum".

Un cop passades aquestes explicacions, i les consideracions d'ordre moral que suggereix al Dant l'espectacle de la fossa plena de flames, ens acostem a un dels punts de més emoció i més transcendència del poema. El Dant s'enfrontarà amb la primera figura de l'epopeia grega: amb Ulisses. I el Dant, guiat del seu instint, del seu aplom genial i únic en tota la història de la poesia del món, agafarà l'heroi homèric i el lligarà amb les seves gòtiques cadenes d'una manera tan original com inesperada, i, com ha fet amb les altres figures mítiques dels antics, i aquesta vegada potser amb més audàcia que altres, el poeta del pensament escolàstic i de l'Imperi universal, tirarà l'aigua al seu molí, i convertirà el fill de Laertes en una gàrgola més d'aquesta catedral imponderable que es diu la DIVINA COMÈDIA.

Vet aquí que, entre les flames, en veu una de més gran, que té dues llengües de foc: una "flama cornuda", semblant a la de la pira dins la qual cremaren Etèocles i Polinices, els dos bessons, fills d'Èdip i de locasta, rivals eterns que l'un a l'altre es van donar la mort, i, en ésser conjuntament incinerats, la flamarada es dividí en dues.

"Doncs bé, ¿què és aquesta flama de dues llengües?" pregunta el Dant. I Virgili li contesta. "Aquí dins són martiritzats Ulisses i Diomedes, que van junts a la venjança i a la ira. I dins de llur flama es purga la farsa del cavall que obrí la porta per la qual sortí la llavor gentil dels romans. Es plany, aquí dins, l'art per la qual, morta, Deidamia encara es dol d'Aquil·les, i s'hi porta la pena del Pal·ladi".

En sentir això, el Dant, excitadíssim i ple de curiositat, demana per enraonar amb els dos herois "faixats de foc", però Virgili li diu que calli, que, com que són grecs, potser no farien cabal del Dant, i que, quan es posin a tret de paraula, ell, Virgili, mirarà de fer-los enraonar.

Ara bé: fixem-nos en les paraules que el Dant ha fet dir a Virgili, perquè ens aclareixen la posició del nostre poeta davant la figura d'Ulisses. En primer lloc, el Dant desconeix els poemes homèrics; de la "llíada" i l'"Odissea", en té només les referències que ha pogut apropiar-se a través dels poetes i els pensadors llatins. La grandesa i la densitat d'Ulisses, per al Dant no representen allò que cent o dos-cents anys després representaran dins la cultura del món. Ell n'ha sentit un ressò, en Horaci, en Ciceró, en el llibre XIV de les "Metamorfosis", en l'"Aquil·leida" del poeta Estaci. Ha sentit, sobretot, la rancúnia que contra el més profund, el més complex i el més humà de tots els herois, es destil·la en els meravellosos versos de mel i de marbre amb què Virgili edificà la glòria del llegendari fundador de Roma. Per al Dant, Ulisses és el pèrfid, l'astut, l'arter, l'equívoc Ulisses de l'"Eneida"; el causant de la desgràcia dels troians, l'enemic natural d'Eneas. I Eneas per al Dant és el més piadós, el més just, el més magnànim de tots els herois. També, Eneas, és el més transcendent, per al nostre poeta; és el que posa la primera pedra de Roma, d'aquella Roma símbol de l'Imperi en el qual somia el Dant. I Virgili és el definidor d'Eneas, i, naturalment, el Dant reacciona amb els nervis de Virgili, i ara, en aquest moment solemne, el Dant respira per la ferida.

Per al Dant, Ulisses i Diomedes són, en primer lloc, dos criminals heroics que s'associen per a cometre uns fets dels quals ve la desgracia de Troia; per això el Dant els vol tots dos junts dins d'una mateixa flama; els vol que cremin eternament inseparables, per aquells pecats que inseparables van cometre. El primer pecat és la invenció del gran cavall de fusta amb què enganyaren els troians, fent-los obrir una bretxa a les muralles i ficant l'enorme màquina dins del clos, la qual duia el ventre farcit de soldats grecs, tal com s'explica en el llibre II de l'"Eneida". En dir que el cavall "obrí la porta / a la llavor patrícia dels romans", no intenta afirmar el poeta que per la bretxa oberta per a deixar passar el cavall, es va escapar Eneas, "la llavor patrícia"; vol dir el Dant, que aquesta bretxa fou la causa de la caiguda de Troia, i com a conseqüència, de la fuga d'Eneas.

L'altre pecat és haver convençut Aquil·les de seguir-lo cap a la guerra, quan Aqui·les, disfressat de noia, s'estava amb Deidamia, filla de Licomedes, rei d'Esciros, com s'explica en els "Cants cipríacs", i com Estaci ha fet saber al Dant en el llibre II de l'"Aquel·lida". Plora Deidamia després de morta, perquè el nostre poeta la suposa en els Llimbs planyent-se encara de l'abandó d'Aquil·les.

El tercer pecat és el furt del Pal·ladi, la imatge sagrada de Minerva, guardada dins els murs de Troia, furt perpretat per Ulisses i Diomedes, i que, naturalment, indigna el Dant perquè també, en el llibre II de l'"Encida", Virgili ha procurat infondre-li aquesta indignació.

Però, Ulisses, no és tan sols aquell astut rampinyaire, aquell fraudulent intrigant. El nostre poeta sap per Ciceró, i sap per Horaci, que Ulisses és alguna cosa més. Li han dit que "és l'home de multiforme enginy, que va veure moltes ciutats i va conèixer el caràcter de la gent; que, damunt del mar, va sofrir molts afanys per a poder guardar la cara vida i conduir els seus camarades".

Ulisses és també, per al Dant, l'incansable foll per a descobrir terres noves i nous costums, per a aprendre i enriquir-se amb l'experiència de les coses, amb una finalitat només espiritual. I sabent això, el Dant té la gosadia de fer parlar Ulisses, i no sols li fa dir una síntesi dels seus viatges, sinó que vol que li manifesti, i Ulisses ho fa, el punt i les circumstàncies de la seva mort. I aquí, precisament, és on l'audàcia, la imaginació i l'instint del nostre poeta arriben a un d'aquests punts àlgids, insospitats, de creador original i únic.

A més dels poemes homèrics, sobre la figura d'Ulisses s'han bastit tota mena de llegendes i fantasies; se li ha donat una transcendència no aconseguida per cap heroi. Després de l'"Odissea", els monuments que han tractat el tema d'Ulisses, i que han servit de font a tots els poetes grecs i llatins, els podríem reduir als "Cants cipríacs". L'"Etiòpida", continuació de la "Ilíada", la "Petita Ilíada", l'"Iliopersis" i la "Telegonia". En tots aquests vells poemes grecs, fou abastament complicada i ampliada la llegenda d'Ulisses; però només en la "Telegonia" es tracta concretament i clarament de la mort de l'heroi. En aquest poema, Ulisses mor d'una fletxa enverinada que li engega Telègon; Telègon és un fill que havia tingut Ulisses de la fetillera Circe, el qual rodava el món cercant el seu pare, i té la desgràcia de no reconèixer-lo fins després que l'ha mort amb aquella fletxa que precisament li havia donat Circe.

És evident que el Dant no tenia la més lleu idea d'aquest passatge de la "Telegonia". A més, la mort d'Ulisses sembla que no ha interessat a cap poeta. A Ulisses l'han sentit lluitant i actuant; és la vida que s'enginya i que es defensa. Però el Dant el té a l'Infern, i s'ha d'explicar d'una manera o altra la seva mort, i aquesta mort és causada pel determinant moral de la figura d'Ulisses d'una manera homèrica; el fa víctima del seu afany d'anar més enllà, de conèixer més encara, de no donar-se mai per vençut. I el Dant té l'audàcia d'acarar Ulisses amb una gran muntanya, amb la pròpia muntanya del Purgatori. I en el moment en què Ulisses ha passat l'estret de Gibraltar, ha tirat cap al sud i ha arribat a la ratlla de l'Equador, quan veu aquella muntanya bruna, més gran que totes les que ha vist, un temporal li enfonsa el vaixell; i diu Ulisses que el fet de la seva mort "va plaure a un Altre", i aquest Altre, aquest Algú que es complagué i aprovà la mort, és Déu, és el Déu del Dant.

En altres llocs d'aquests comentaris, quan hem parlat de la geografia dantesca, que, naturalment, deriva de la ciència escolàstica i de les idees dels Sants Pares, ja hem vist que el nostre poeta situa el centre de l'hemisferi austral (l'hemisferi líquid) en la muntanya del Purgatori, que és l'antípoda de Jerusalem (centre de l'hemisferi boreal o terra ferma). A més d'aquestes fantàstiques idees geogràfiques, és possible que el Dant conegués les llegendes medievals de Sant Brandan, explorador de l'Oceà; que conegués el que corria en la seva època sobre les imaginàries illes Afortunades, sobre l'illa de les Calamitats, i àdhuc que conegués la faula aràbiga de les aventures de Simbad, inclosa en les "Mil i una nits"; que sobre l'illa de les Calamitats, que exercia una funesta atracció damunt els navegants, conegués el poema medieval "Huon de Bordeaux", i que tingués totes aquestes coses presents en imaginar la fi d'Ulisses. Però el més probable és que el nostre poeta tirés al dret i, sota la seva responsabilitat, lligués la figura, d'un periple hel·lènic dintre la por i la meravella d'un periple imaginat per una mentalitat cristiana sotmesa a una ortodòxia escolàstica.

Vandelli creu que el Dant, en escriure el passatge d'Ulisses, coneixia una tradició segons la qual Ulisses hauria emprés, un cop retornat a Ítaca, un segon viatge, que donà lloc a la fundació de Lisboa, dita per això Ulyssipo. Però creu també, el citat comentarista, que les particularitats del viatge i la mort d'Ulisses són pura invenció del Dant.

Resulten interessantísimes totes les paraules que el poeta posa en boca de l'heroi grec, el qual, no coneixent-lo per directa filiació homèrica, es presenta aquí com un mosaic de diverses reminiscències de textos familiars al nostre poeta.

Comença a dir la flama: "Quan jo vaig deixar Circe, la qual més / d'un any em va amagar prop de Gaeta, / ans que Eneas així l'anomenés..." Circe i les seves relacions amb Ulisses són conegudes pel Dant a través del llibre VII de l'"Encida" i del XIV de les "Metamorfosis". El lloc de Circe, Eneas l'anomenà Gaeta (Caieta) del nom de la seva dida allí morta i enterrada: "Tu quoque litoribus nostris; Aeneia nutrix, / aeternam moriens faman, Caieta, dedisti; / et nunc servat honos sedem tuos ossaque nomen / Hesperia in magna, si qua est ea gloria, signant" (Aen. VII, I-4).

Segueix Ulisses: "Ni el goig del fill, ni l'abraçada estreta / del meu pare xacrós, ni el jurament / d'amor fet a l'esposa mansueta, / no em varen vèncer l'esperit, ardent / per córrer món i per tornar-me expert / en les virtuts i els vicis de la gent". Segurament el Dant, en fer aquesta referència familiar, hauria llegit un text de Ciceró en el qual diu que, per a Ulisses, "non erat honestum consilium at utile... Ithacae vivere otiose cum parentibus, cum uxore, cum filio" (De Off. III, XXVI).

Fa notar el Vandelli que, segons aquests versos (del 91 al 100), sembla que el Dant ignorava, o intencionadament no volgué admetre, que Ulisses hagués retornat a la seva pàtria des de la cort d'Alcínous. Aquest ardor per a adquirir experiència sobre els vicis i virtuts dels homes, és un ressò dels dos primers versos de l'"Odissea", que el Dant llegeix traduïts al llatí, en l' "Art Poètica" d'Horaci. "Dic mihi, musa, virum, captae post tempora Troiae / qui mores hominum multorum vidit et urbes".

I una perfecta visió del desig d'Ulisses trobaria el Dant en el propi Horaci (versos 17-22 de l'Epístola segona del llibre primer) quan diu que Homer "quid virtus et quid sapientia possit, / utile proposuit nobis exemplar Ulixen, / qui domitor Troiae multorum providus urbis / et moros hominum inspexit, latumque por aequor, / dum sibi, dum sociis reditum parat, aspera multa / pertulit, adversis rerum immersabilis undis".

Ciceró i altres ensenyaren al Dant l'exemple d'Ulisses com a l'home que ho sacrifica tot al desig de saber; però en el passatge dantesc hi ha una originalíssima intenció d'enaltir aquell sentiment impropi dels contemporanis del Dant, però sentit per ell, i sentit d'una manera dramàtica des de l'explosió de l'humanisme fins a les últimes recerques científiques; allò que el Parodi en diu "el desig de ciència, tan tirànic i ardent, que ofega en el cor tot altre apetit, fins el de conservar la vida".

"I em vaig ennavegar pel mar obert / amb l'escàs escamot, al qual estranya / mai fou la reina, i no em deixà desert". El "mar obert" serà el mar més obert que els altres, navegats anteriorment, el Mediterrani, que és més gran i espaiós que el mar Egeu i el mar Jònic. Diu Sèneca: "Quaeris, Ulixes ubi erraverit, potius quam efficias, ne nos semper erremus? Non vacat audire utrum inter Italiam et Siciliam iactatus sit, an extra notum nobis orbem" (Epis. LXXXVIII). Després Ulisses fa constar que encara li restaren companys fidels. Ignora el Dant la tradició homèrica, segons la qual Ulisses fou completament abandonat i arribà sol i nàufrag a la terra dels feacis.

"Vaig veure ambdues costes: la d'Espanya, / la del Marroc; i encar l'illa del sard, / i altres que aquella mar circumda i banya". És a dir, Ulisses parla en llenguatge del Dant, cita Espanya, el Marroc i l'illa de Sardenya com ho faria un italià del segle XIII; diu que va veure les altres illes (Sicília, Còrsega, Balears, etc.).

"Ja érem vells i de sang de cap al tard (tardans de moviment) quan arribàrem a la boca estreta on Hèrcules posà el seu límit". És a dir, havien passat molts anys després de la destrucció de Troia i de les descobertes en la Mediterrània, quan arribaren a l'estret de Gibraltar, on Hèrcules plantà les dues columnes, o les dues roques, de Calpe a Europa i d'Abila a l'Àfrica, perquè ningú no passés més endavant aventurant-se dins de l'Oceà.

Després d'haver vist Sevilla i Ceuta a les dues ribes, diu Ulisses que cridà als seus companys: "Oh germans, que per cent mil perills heu arribat al límit occidental del món: si ens resta tan poc de la vida dels sentits, no deixem de fer l'últim experiment per conèixer la part del nostre món deshabitada". Dant aquí i en el "Convivio" (111, V, 8) segueix l'opinió d'aleshores, que creia que l'hemisferi austral era cobert per les aigües.

"Considereu si us plau vostra sement: / no sou pas bèsties, i heu d'omplir la vida / amb la virtut i amb el coneixement". L'Ulisses maragallià de la "Nausica", diu que els seus viatges l'han fet "més ric de mi, més ple del món, més ànima". Aquest més ànima de Maragall, que dóna tota la força de l'hendecasíl·lab, em sembla d'un Ulisses de filiació dantesca (cristià) més que de filiació homèrica, perquè l'Ulisses del Dant propugna per la ciència que porta a la veritat, aquella que en el "Convivio" fa dir al poeta que és "l'última perfecció de la nostra ànima, en la qual radica la nostra última felicitat" (Conv. I, I, I).

Les breus paraules d'Ulisses impressionaren vivament els seus companys; tant, que ja no podia detenir-los; i diu l'heroi que voltaven la popa vers el matí (vers orient) i feien ales dels rems "pel foll volar", sempre seguint a mà esquerra. Ulisses diu, doncs, que el seu viatge era foll, prohibit als homes per Hèrcules, i, per tant, difícil de conduir a una bona fi. Si Ulisses arribà a la muntanya del Purgatori, que segons la geografia dantesca és l'antípoda de Jerusalem, és natural que es desviés de la direcció cap a oest-sud (a l'esquerra del qui mira a oest) i després, sempre seguint a l'esquerra, anés a sud-est; solament navegant així podia arribar als antípodes de Jerusalem.

"La nit veia totes les estrelles de l'altre pol, i el nostre (l'estrella polar) tan baix, que no s'alçava de l'horitzó marí". Això significa que Ulisses havia ja passat la línia de l'Equador i avançava en l'hemisferi austral.

"Cinc voltes es va encendre i s'apagà / la llum a la part baixa de la lluna" (la part inferior que mira a la terra), "després d'entrats en l'aspre navegar". O sigui, que des de l'estret de Gibraltar feia ja cinc mesos (cinc llunes) que navegaven, "quan s'ha presentat una muntanya bruna per la distància (de tan lluny que la veien), que em semblà tan alta, que mai no n'havia vist cap com ella". És la muntanya del Purgatori. Però l'alegria de veure terra nova es canvià en tristesa, perquè un temporal girà i enfonsà la barca "com a Altre plagué" (a Déu). "Com Algú volia", en la meva versió.

Ulisses en la seva noblesa, no increpa Déu, com Vanni Fucci, ni com el soberg Capaneu; ha dit abans que el seu viatge era foll, i accepta la sentència divina contra tota persona vivent que fos gosada d'acostar-se a la muntanya del Purgatori.

Amb sis versos només, de filiació virgiliana (Aen. I, 111 i seg.), explica Ulisses el temporal i la catàstrofe. El comentari que fa a la seva mort és aquests: "La popa anà enlaire i la proa anà avall, fins que el mar es va cloure damunt nostre". Meravellosa simplicitat del Dant!

Aquí, aquest Ulisses tan antihomèric, que topa amb la muntanya del Purgatori medieval (!), se'ns manifesta, però, amb la marmòria serenitat dels més grans moments del poeta de la "Ilíada".