Tancar
menuImatgesuperior
Index
dantePerfil

Temes de literatura universal. El viatge

Autoria: Laura Borràs Castanyer

Arguments


A continuació, desenvoluparem les diverses línies de lectura d'acord amb els arguments que presentem: antropològic, lingüístic, geogràfic i polític.

Antropològic

Però prestem de nou atenció al relat infernal, l'última epopeia d'Ulisses, que s'obre amb la minuciositat amb què Dante prepara i reconstrueix l'ambient que Ulisses es disposa a sacrificar: Ulisses narra que després de separar-se de Circe (...) ni la dolçor del fill, Telèmac, ni la pietat que l'inspirava Laertes, el seu pare, ni l'amor de Penèlope, la seva esposa, van vèncer en el seu pit l'ardor de conèixer el món i els defectes i virtuts humans. El seu viatge comença, doncs, amb una renúncia altament significativa, ja que l'heroi renuncia ni més ni menys que al fonament de la civilització occidental: la família, l'ordre antropològic conegut i vigent. En aquest pla, profana la base de la societat antiga, desmunta el seu valor ordenador bàsic i representa l'impuls cap a l'extern.

A

El hombre y lo sagrado
Roger Caillois explica que tant la societat com la naturalesa descansen sobre la conservació d'un ordre universal que està protegit per múltiples prohibicions que asseguren la integritat de les institucions i la regularitat dels fenòmens. Tot el que sembla garantir la seva salut, la seva estabilitat, està considerat com a sant i tot el que les pot comprometre és tingut per sacríleg. La barreja i l'excés, la innovació i el canvi, també són temuts perquè es presenten com a elements de desgast o de ruïna. El que funda la cohesió i la seguretat es nodreix de sacrificis i renúncies. A més, tot el que porta incorporat un suplement de poder o de gaudi, tota manifestació de vitalitat, implica un risc, un atzar.

Tenint en compte aquest fet, sembla coherent el que explica l'antropòleg quan diu que hauríem de definir l'univers –i tot el que el forma– com una composició de resistències i d'esforços. Les prohibicions protegeixen l'ordre del món, actuen de contenció davant l'excés i aconsellen una actitud d'humilitat i prudència. Per això les afirmacions de vitalitat excessiva són perilloses, perquè atempten contra l'ordre establert. I això és el que representa Ulisses: desafiament, excés i perill; un atemptat total contra l'ordre vigent, l'ordre cristià d'obediència, humilitat i confiança, al temps que un atac frontal al model social vigent, fonamentat en la família com a pilar.

Lingüístic

L'últim viatge d'Ulisses inventat per Dante és un viatge desmesurat, fora de tota prudència, que és follia perquè és prohibit en la mesura que significa endinsar-se en terreny diví. En efecte, Hèrcules havia fixat els límits del món i Ulisses els supera, transgredeix el seu dictamen. Aquesta gosadia és una ofensa infligida a la inviolabilitat de la terra que, segons Dante, mereix ser castigada amb la vida. Però, on ubica Dante a Ulisses en la seva geografia ultramundana? En el cercle dels Malebolge. Certament, el condemna a ser devorat per una llengua de foc (lingua ignis est, Lluc, III, 5-6), havent estat el seu pecat un pecat "lingüístic", si per pecat lingüístic entenem l'arenga retòrica que mou els companys a l'acció, llegiu a la perdició, i que converteix Ulisses en un conseller fraudulent. Observem l'escenari en què ens movem:

Lo maggior corno della fiamma antica
cominciò a crollarsi mormorando
pur come quella cui vento affatica;


indi la cima qua e là menando,
come fosse la lingua che parlasse,
gittò la voce di fuori, e disse:

Pel que fa a anàlisi del discurs, la primera observació que cal fer és la presència nombrosa de sibil·lants que al·ludeixen, per onomatopeia, al xiuxiueig de la flama que s'eleva, gairebé com una flama encesa pel vent (fosse, parlasse, disse) i que enllaça amb la tercina següent quan diu sostrasse i nomasse. Tanmateix, el seu pecat retòric no és l'únic –i podríem considerar fins a quin punt el seu relat no reincideix en aquest pecat–, ja que amb aquest, Ulisses pretén de seduir i persuadir l'interlocutor –i també el lector, no ho perdem de vista–que aquest últim viatge no va ser l'acte desconsiderat d'un mariner vell i cansat, sinó una empresa que, tot i el seu final desgraciat, va merèixer la pena per la grandesa i elevació de l'ideal. A més, notem que les metàfores tradicionals de la llum i el coneixement, del foc de la veritat, estan invertides en Dante. Aquest foc infernal no il·lumina. L'infern és, en les seves pròpies paraules, "un mondo cieco". Les llengües de foc, paradoxalment parangonades amb el foc de la veritat profètica, són aquí llengües mentideres. Les llengües que van

aconsellar fraudulentament
i que no van revelar la veritat, sinó que van tractar d'enfosquir-la.

 

Geogràfic

Però continuem avançant i observem quins altres status quo desafia i tergiversa. En Homer l'heroi del retorn es converteix aquí en una força centrífuga. Amb l'última nau i amb els pocs companys fidels que encara li restaven, es va llençar a mar obert. Si tractem de seguir el viatge d'Ulisses aviat ens adonarem que es tracta d'un viatge que Dante sembla haver traçat tenint un mapa o una carta de navegació davant els ulls. Els noms geogràfics esmentats són: Espanya, Marroc, Sardenya, Sevilla i Ceuta. Realment aquest recorregut és un recorregut que ens continua servint avui dia, la qual cosa confereix un aire de realitat a la travessia. Quant a les obres medievals com els romans, dels quals ens ocuparem més endavant, l'heroi s'embarca en una aventura, l'aventura s'esdevé en destinacions irreals, imaginades, mítiques. La novetat introduïda aquí per Dante és el desig de veracitat que concedeix al seu relat i és una diferència significativa respecte de les obres medievals. Haurem d'esperar a les cròniques, com la de Ramon Muntaner, per exemple, que també reporta viatges mediterranis, per a reconèixer els indrets en què s'esdevenen els fets narrats. La geografia dantesca és una geografia real. Però continuem endavant. Ja vells, van arribar a les columnes d'Hèrcules. En aquest terme que, en paraules de Borges, "un dios marcó a la ambición o al arrojo", va instar els seus camarades a conèixer el món sense gent, els desconeguts mars dels antípodes, ja que els restava tan poc de vida.



Polític

I és que si per un instant deixem de considerar la interpretació com el centre dels estudis literaris i pensem en qüestions com ara el poder, la ideologia, les institucions i la manipulació, ens adonem que la reescriptura, en totes les seves formes, ocupa un lloc destacat entre els factors que determinen la fortuna o l'oblit d'una obra prescindint del seu "valor intrínsec". El més interessant, i aquí és on radica la importància del concepte de reescriptura, és que aquesta operació aporta alguna cosa nova al model, el pot sobrepassar i, lògicament, el modifica. Dit d'una altra manera, la refosa de materials antics permet de reescriure, rejovenir aquests materials i, en definitiva, condiciona la seva evolució i transformació. Amb tot, la textualitat mai no és pura, no és un simple joc de significants divorciats dels contextos històric, social i literari (Finke i Shichtman, 1987, pàg. 9). La mateixa noció comporta ja una transgressió dels límits del "text". Retinguem ara la idea que afirma que la textualitat existeix com una forma d'intertextualitat, per la seva interacció completa amb altres textos, ideologies i tradicions, i també perquè és la cruïlla referencial o la caixa de ressonància de multiplicitat de símbols culturals. Per la seva mateixa naturalesa, textualitat i intertextualitat descriuen el procés complex de la lectura, no solament examinen el mateix text, sinó que també examinen la manera en què el text modela la seva audiència. Aquesta posició apunta envers una línia concreta: llegir no és un procés estàtic, sinó que l'acte de lectura obre un gran ventall de possibilitats crítiques.

I aquesta és una de les grans proeses del Dant, la de construir el lloc en què es formalitza la noció de viatge que cristal·litza per a la cultura occidental a partir de la recepció d'un mite clàssic. Per això ens hem d'aturar a reflexionar sobre el fet que

la reescriptura del Dant
es produeixi al servei de determinats interessos personals, ideològics o poetològics. En aquest estat de coses, hem de tractar d'interpretar el significat simbòlic del naufragi, del desastre marítim, d'aquella onada terrible que va engolir Ulisses i els seus acompanyants i els va obrir les portes d'un viatge al més enllà. I l'argument polític, és a dir, l'odi envers Ulisses que Dante hagi pogut heretar del seu mestre, Virgili, hi pot haver tingut un paper important. No oblidem que Ulisses és el "culpable" de l'ardit del cavall de fusta que va decantar la guerra a favor dels aqueus i va propiciar la caiguda de Troia i la fugida consegüent d'Enees. I, és clar, Enees és l'heroi de Virgili, el qual li consagra el seu gran poema, l'Eneida.

imatgeFooter