Tancar
menuImatgesuperior
Index
dantePerfil

Temes de literatura universal. El viatge

Autoria: Laura Borràs Castanyer

Literatura i pintura


Endinsar-se en les "visions" (les "lectures", en el fons), que diversos artistes de tots els temps com ara Botticcelli, Blake o Martini han dut a terme resultaria una operació complementària a la que venim duent a terme en el terreny de l'hermenèutica textual. De fet, no deixen de ser una singular relectura. I d'entre els múltiples artistes que han "traduït icònicament" la Commedia, m'he quedat amb aquests tres per la distància dels períodes que representen i, per tant, per la riquesa de visions que ens poden aportar. A més, la molt diversa fortuna de Dante a través dels segles té una íntima vinculació amb els moviments filosòfics, literaris i polítics. Dit molt ràpidament: un s'adona de seguida de l'"ètica" i l'"estètica" de les seves interpretacions.

 

Botticcelli

Botticcelli

Fixem-nos amb la força de la imatge: les faixes de foc. Hi ha diversos focs –que tan bé ha sabut traduir plàsticament Botticcelli, per cert– perquè hi ha càstigs particulars. Un foc per a cada ofensa, un càstig particular per a cada foc.
Martini

Martini

Simone Martini (Siena, Itàlia 1284 - Avinyó, França 1344), conegut també com "Simone Sanese", fou un dels grans pintors del Trecento a Itàlia.
Blake

Blake

William Blake (Londres, 28 de novembre de 1757 – Londres, 12 d'agost de 1827) va ser un poeta, pintor, gravador i místic anglès.
Blake

Blake

The Ancient of Days.
Flaxman

Flaxman

John Flaxman (6 de juliol de 1755 York– 7 de desembre de 1826), escultor, il·lustrador i dibuixant anglès.
Botticcelli
Martini
Blake
Blake
Flaxman

Context de la il·lustració de Botticelli

Per l'escala d'aresta i codolar,
que, en davallar, el rocam fet ens havia,
jo, darrera el meu mestre, vaig pujar.

I prosseguint la solitària via,
entre els sots i les roques de I'escull,
el peu sense la mà de res valia.

I vaig sentir un dolor que encara em bull
en fer memòria del que allí vaig veure,
tant, que el meu cap es frena i es recull,

per no apartar-se del camí del deure;
que si un bon astre, o Déu, m'ha dat el seny,
jo no l'he de malmetre ni distreure.

Així com el pagès que seu al greny
del turó, al temps de l'any en què la fosca
minva, i al sol la pressa no l'empeny,

en l'hora que al mosquit cedeix la mosca,
veu mil cuques de llum allà en el tros,
on dorm el cep o bé l'aixada tosca;

amb tantes flames resplendeix el clos
de la vuitena fossa, quan avança
fins dalt de tot, per reposar, el meu cos.

I com aquell que amb óssos féu venjança
veia el carro d'Elias prendre el vol,
quan dels cavalls va rompre la puixança,

que seguint-lo amb ulls àvids, des del sol,
li era llengua de foc, albiradora
com nuvolet vermell, volant tot sol;

així, al clos, tota flama que s'arbora,
i volent, cadascuna, servar el furt,
amagava una vida pecadora.

De dalt les guaito, amb tot el cos que em surt
enfora, i tant, que si la mà no encaixa
un roc, m'estimbo pel camí més curt.

I el guia, en veure que el daler no em baixa,
em diu: "Dins cada flam hi ha un esperit:
el foc que el crema li serveix de faixa".

"Abans que tu diguessis el que has dit"
li responc, "ja era aquest el meu pensar;
però tu el fas més ferm i decidit.

Mes, ¿què és la flama que partida va
per dalt, semblant a aquella de la pira
que Etèocles cremava amb son germà?"

I em respon: "Allà dins, el foc regira
Diomedes i Ulisses, junts de mans
i d'ànima, en el càstig i en la ira.

I es purga dins la flama, sens descans,
la farsa del cavall que obrí la porta
a la llavor patrícia dels romans.

I s'hi plany l'art pel qual, després de morta,
d'Aquiles, Deidamia encara es dol,
i del Pal·ladi aquí la pena es porta."

"Si ells poden des del doble torterol
parlar-nos" jo li dic, "et pregaria,
i valgui per mil precs el prec tot sol,

que em deixis aturar en la nostra via,
fins que arribi aquí on som el flam cornut:
guaita com el desig ja m'hi empenyia!"

I ell respon: "El teu prec té la virtut
que l'accepti gustós; mes de moment
espera, i quan s'acostin resta mut.

I deixa'm parlar a mi, que clarament
veig el que vols, i potser el sord farien,
sent grecs com són, al teu raonament."

Quan vers el mestre els condemnats venien,
i ell va creure oportuns el temps i el lloc,
vaig sentir que aquests mots se li acudien:

"Vosaltres que sou dos a dins un foc,
si us vaig merèixer res mentre vaig viure,
si és que jo us vaig merèixer molt o poc

quan al món els meus versos vaig escriure,
no us mogueu; i que un digui com i quan
el bategar del cor li va prescriure."


Així, a l'estil sincrònic-diacrònic de Botticcelli, que ens mostra vàries escenes en la mateixa escena i que es recrea en la omnipresència del foc, de les flames –en l'opacitat de les flames que es tornen denses pels cossos que acullen–, sense distinció alguna per a Ulisses i

Diomedes
, podem contraposar-hi la força surrealista de l'obra martiniana i la visionària de la particular lectura Dantis de Blake, fortament inspirada en la de John Flaxman (1793, Compositions for the Divine Comedy).

Un Blake que va haver d'esperar tres decennis per a trobar l'ocasió de mesurar-se directament, cos a cos amb Dante. Llavors, a l'edat de 67 anys, malalt, come un morente Michelangelo (diuen els escrits dels seus deixebles), en un llit envoltat de llibres on es va abandonar a l'estudi de la llengua italiana per a poder llegir l'obra en l'original, el visionari anglès va fer les seves 102 il·lustracions en només quinze dies. Després va continuar treballant en l'empresa fins el dia de la seva mort, tres anys després, deixant-la definitivament inconclusa.

Tanmateix, i malgrat a la "diferència" de les tres representacions, és interessant observar fins a quin punt les tres coincideixen en la no-representació de la figura d'Ulisses. Potser és Alberto Martini (1876-1954) qui més s'exposa a la iconoclàstia de la representació. Resulta xocant la invisibilitat d'Ulisses a l'inferno dantesc quan gairebé tot en aquest espai se'ns ofereix a la visió. L'infern com un espai de visualització del desconegut. L'infern com a territori de l'exemplaritat i, malgrat que no se'l vegi, Ulisses hi és, se'l sent, en Dante. En la tela, contràriament, és mut i a més tampoc no se'l veu. Podríem indagar sobre el perquè d'aquesta falta de presència, sobre els motius de la seva desaparició pictòrica, però potser sigui la magnitud del personatge la que hagi desbordat i deixat sense imatges els nostres artistes. Tal vegada han preferit mantenir el rostre dels seus fets, de la seva fama, de la seva llegenda en lloc de concedir-li una singularitat, dibuixar-li un rostre, sens dubte, reductor, pobre, inútil. Ulisses és l'heroi de les mil cares, per això potser no en té cap, perquè Ulisses utilitza el seu ingeni per a mostrar-se i enfrontar-se al món. I el seu ingeni no té uns contorns precisos que es puguin dibuixar. El seu ingeni és multiforme, com sabem des d'Homer, i multiforme és la seva representació entre les flames de foc, canviant, creixent i decreixent, com la seva fortuna en el panorama literari occidental.
imatgeFooter